En una altra entrada tractàrem el desafiu que Carles de Nàpols va llançar a Pere d’Aragó i com els francesos estaven més preocupats per capturar el rei aragonés que a donar compliment a la batalla acordada a Bordeus. Però que, segons Muntaner, el punt se’l va marcar el nostre rei en presentar-se secretament i evitar caure en el parany francés.
A la seua tornada, després d’enviar Madona la Reina a Sicília, anà a reunir-se amb el seu nebot el rei de Castella per demanar-li suport contra els francesos en la Croada que el papa li havia alçat. I justament d'açò tracta el fragment de hui.
«Nebot, jo crec que vós havets entés com l’Església, sens tota raó, ha donada sentència contra nós. E açò és esdevengut per lo papa, qui és francés; e així creegats, com és la nació del rei Carles, que ell li darà tota favor e tota ajuda (....)». Aquest argument, que el papa per ser francés ajuda als seus i, per tant, no és neutral, l’emprarà sovint Ramon Muntaner al llarg de la Crònica.
Després d’explicar al rei castellà tot el que li havia succeït a Bordeus, aquest se solidaritzà amb el seu oncle i li prometé ajut militar, juntament amb Portugal i Mallorca (això digué ell), contra els pèrfids francesos.
Però veiem ara el que succeí en el costat francés. Ací, la Croada convocada pel papa francés havia exaltat els ànims, fins al punt de celebrar una gran festa a Tolosa. En acabant, es reuniren en consell el rei de Nàpols i el de França, i també els dos fills d’aquest últim i un cardenal. Ací es prengué la decisió que l’infant Carles prendria la corona d’Aragó de mans del papa, cosa que, segons Muntaner, va disgustar l’altre germà, Felip «qui amava més lo senyor d’Aragó, son avoncle, que hom del món». Per això, li va retreure el següent: «a bona fe, bell frare, vós sots rei del xapeu; que del reialme d’Aragó vós jamés no n’haurets punt», és a dir, que no obtindria ni una punteta del seu territori. Però ni cas, el germà ja es veia amb la corona al cap.
Per impedir que la Croada es portara a terme, de Barcelona partiren missatgers a Roma. El Sant Pare els va rebre i, fets els formalismes de rigor, aquells anaren al gra:
«Sant Pare, lo senyor rei d’Aragó vos tramet a dir per nós que es meravella molt com la vostra santitat ha donada sentència contra ell (...). El discurs s’allarga per expressar el seu astorament per haver regalat la corona d’Aragó al príncep francés.
«E així suplica e requer (...) que son dret li sia oït, e que revoquets la sentència que havets donada (...)». També li recorden que el rei Pere havia fet créixer la Cristiandat més que cap altre rei al món ( recordem que ajudà son pare a reprimir les revoltes dels sarraïns valencians), «sens secors ne ajuda de l’Església».
El papa, tanmateix, insistí que tretze són tretze. Totes les protestes foren inútils. Ni tan sols es dignà a signar les cartes que recollien les peticions dels missatgers d’Aragó.
«Pare senyor! ¡En les vostres mans coman mi e ma terra, e a la vostra potència!», Muntaner posa aquesta súplica en boca del rei en rebre les notícies dels seus ambaixadors.
No era la primera vegada ni seria l’última que un papa feia ús del recurs de Croada i de l’excomunicació com a arma política per a atacar els seus rivals. Tan habitual que la guerra contra el Sant Pare resultava totalment assumible per a la consciència del rei d’Aragó. La defensa dels seus reialmes era no solament legítima, sinó també una obligació.
Una guerra oberta contra el regne de França estava a punt de començar. Afortunadament, les operacions al centre del Mediterrani, entorn Sicília, anaven massa bé gràcies a la perícia de Roger de Lloria.
Podria ara atendre a aquest nou front que se li obria a les fronteres septentrionals?
Si encara no ho sabeu, ho descobrirem més avant.
Placa commemorativa de Roger de Lloria a Barcelona:
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada