Per quina raó els sobirans asturlleonesos i pamplonesos, i més tard els seus homòlegs castellans, aragonesos i portuguesos, es legitimaren amb el títol de rex, mentre que el comte de Barcelona no ho va fer mai? La present dissertació naix arran d'un estudi que revisa la tesi tradicional fomentada per Ramon Abadal. Segons aquesta, la Catalunya medieval no adquirí oficialment la categoria de “regne” i sí de “principat”, perquè fins a la signatura del tractat de Corbeil (any 1258), legalment la sobirania de Catalunya estava en mans dels reis francesos (els comptes, per tant, eren els seus vassalls i no podrien intitular-se reis). Aquesta visió clàssica no és viable perquè, resumint-ho molt, està descontextualitzada. Els comtes de Barcelona no es reconeixien com a vassalls dels reis de França, ni aquests els reconeixien com a vassalls, tot i existir un fonament legal. Aquesta interpretació ve avalada per la documentació del moment (veure l'article sencer). Segons Cingonali, els comtes de Barcelona no necessitaren unir-se a la moda del neogoticisme (segons la qual la seua potestat provenia de la legitimitat goda) perquè a partir de 1162 l’adquisició del títol de rei d’Aragó no ho féu necessari. De cara a l’interior, esdevingué el principal argument per a la consolidació del poder del comte barceloní com a sobirà de tot Catalunya, ja que la seva condició reial el situava per sobre dels altres comtes i nobles catalans. I de cara a l’exterior els equiparà nominalment a la resta de reis cristians. Però una explicació encara més contundent provindria del caràcter políticament compost de Catalunya: «Catalunya era el resultat de la suma de múltiples comtats independents entre ells, regits per diferents comtes que gaudien de la potestat suprema sobre els seus respectius comtats». I amb açò ens aproximem encara més al nucli de l’assumpte. «La realitat política es traduí en l’existència oscil·lant d’entre quatre i set dominis comtals autònoms, que s’unien i dividien segons les herències». Per tant, els comtes d’Urgell, d’Empúries, de Pallars Sobirà i el comte de Foix no només gaudien d’una notable autonomia en els seus dominis senyorials, sinó que, a més a més, «es podien equiparar al rei d’Aragó i comte de Barcelona, tant per posseir una prosàpia tan antiga i noble com la seva, com per gaudir del mateix rang comtal que el rei d’Aragó en allò que respectava a Catalunya». Açò explica que aquests magnats foren reticents a sotmetre’s al poder de Barcelona o del rei d’Aragó, ja que podria suposar una lesió a llurs sobiranies, per la qual cosa tractarien d’acurtar al màxim les diferències jeràrquiques amb aquest Príncep. «En conseqüència, els membres de la revoltosa elit catalana dels segles XII i XIII es relacionaven amb el monarca catalanoaragonès segons els interessos que els impel·lien en cada moment. Tant el podien tractar com el seu senyor sobirà com també com a simple primus inter pares contra el qual podien rebel·lar-se amb relativa facilitat». Per tant, aquesta classe dirigent catalana seria el principal obstacle per a erigir-se com al seu rex.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada