UNA ULLADA A LA POBLACIÓ VALENCIANA DEL QUATRE-CENTS

En l’article de hui ens enfilarem al més alt de la Porta dels Serrans per contemplar el que hi havia a dins i a fora de la ciutat a la tardor de l’Edat Mitjana.

Començarem amb la nova muralla cristiana, que des de mitjans del segle XIV reemplaçava el perímetre musulmà per a acollir una població en constant augment. La ciutat s’eixamplava per dins, però també per fora.

Ja aleshores el creixement demogràfic havia arribat a 25 000/28 000 habitants dins de les muralles, malgrat les pestes i catàstrofes del XIV viscudes al cap i casal. Aquest augment es deurà majoritàriament a la immigració, no arreplegada per complet als Llibres d’Aveïnament.

Fora de les muralles, la població creixent es concentrava als ravals. El paisatge exterior estava dominat per aquests nuclis d’extramurs, convents i hospitals construïts al llarg de les vies d’accés a la ciutat. Al seu voltant, un mar immens d’hortes esguitat  d'alqueries. La part del Nord sempre amb més densitat de població, que descendia notablement per la banda dels Camins de Picassent i Malilla.

Amb aquest cinturó suburbà la ciutat formava una unitat administrativa de gran importància pel seu pes demogràfic i per la seua situació en el comerç marítim. Cap a finals del segle XV, la població d’intramurs arribarà a uns 50 000 habitants (caldria sumar més de 10 000 dels ravals i alqueries), cosa que la convertia en la més poblada de la península i la posava al nivell de Roma, Gènova o Londres.

Posem ara l’esguard en la població urbana, bona part de la qual havia trobat una ocupació en les diferents produccions artesanals de la ciutat. Els menestrals, classe productora, es dividien en molts oficis i en diferents nivells de qualificació i de salaris, com passa hui dia. Una de les produccions més potents era la dels velluters (el teixit de la seda), que al segle XV ocuparà més de 1000 treballadors. Tampoc era poca cosa la manufactura llanera, que s’articulava en diferents oficis: esquiladors, cardadors, filadors, teixidors, tintorers i, per fi, els paraires.

Bé, no faré gran esment de la població marginal (prostitutes, captaires, servidors domèstics i esclaus), però aquesta també jugava el seu paper en aquest important centre econòmic que era la ciutat. Molts xiquets orfes de zones rurals i fins i tot d’Aragó acabaven ací, on trobaven, amb millor o pitjor sort, un lloc al servei d’alguna família. Per cert, la possessió d’esclaus es posarà de moda amb la baixada del seu preu, provocada per les expedicions portugueses.

Ja coneguem tots el que eren els gremis. Doncs sembla que no tots els oficis es trobaven sota el control d’aquestes corporacions professionals. A més, bona part de la producció s’hi escapava per tindre lloc a les cases, on les dones aconseguien un ingrès extra per a les seues famílies (també podia ser que ajudaren llurs marits als tallers). Amb el temps, l’ombra del sistema gremial anirà eixamplant-se. Però de moment, part de la producció responia a la lògica del mercat i del capital financer. 

Al damunt de tota aquesta estructura social, com no, se situava el patriciat urbà. És la burgesia dels negocis que monopolitzava els càrrecs municipals, mesclada amb la noblesa, a la qual volien emular.

Contràriament al que ens fa creure la seua condició de classe en puixança, la burgesia mercantil era rendista. Està clar que la riquesa d’aquest grup provenia principalment de les inversions mercantils, però la concentració en les seues mans de capital financer farà que aquest s’adrece cap a fora, recorrent els camins vells que passaven per l’horta en múltiples formes. Serà habitual la compra de terres, que bé s’explotaven amb jornalers, o bé amb el sistema de parceria: el propietari posava els mitjans de producció i els parcers li pagaven amb la meitat dels fruits. En realitat aquesta no era una inversió que produïra grans beneficis, però era molt més estable i segura que aquelles sotmeses als riscos de l’activitat mercantil. També, s’ha de dir, aquesta activitat resultava molt més respectable a ulls de l’Església i de la noblesa, a la qual sempre volien emular.

Una altra àrea en què es notava aquest domini financer de la ciutat sobre el camp és la dels censals, deute al que recorrien les famílies rústiques en cas de necessitat. Però aquesta presència disminuïa notablement a mesura que s’allunyaven del Cap i Casal i s’aproximaven a altres nuclis importants (Alzira, Gandia, Castelló, Borriana, etc). Major serà el seu predomini en el deute públic, censals emesos per municipis per a poder complir amb les obligacions fiscals cada vegada més exigents de la monarquia.

Per últim, voldria tornar a l’assumpte de la immigració, atreta pel dinamisme productor d’aquesta València del segle d’Or. Certament, no faltaven els immigrants humils sense qualificació, disposats a tot, que no solien trobar allotjament dins de les muralles sinó fora, en aquells ravals dels quals ja hem parlat. Però també augmentarà l’arribada de mà d’obra especialitzada d’Itàlia (hi havia una colònia genovesa); aquesta es dedicava sobretot a la producció de panys, destinada al mercat exterior.

I dit tot açò, podem ara concloure amb al comentari del viatger alemany Hyeronimus Münzer, que a finals del segle XV va dir que la contractació i comerç de tota Espanya estava feia cinquanta anys a Barcelona, el mateix que actualment el comerç de tota l’Alta Alemanya es troba a Nüremberg. Però després de les sedicions i guerres intestines, els mercaders es refugiaren a València, hui dia cap del comerç.